no-diari per a la rlf (gener dos mil vint-i-sis)

M’hauria agradat. De veritat que m’hauria agradat. De fet, ho hauria preferit. Hauria preferit escriure sobre una casa habitada pel mite d’un amor de segles anteriors; o sobre la precisa direcció del vent d’aquella nit post-temporal-Harry que empenyia d’una manera particular el porticó de l’habitació, fent-lo sonar com si un gos o algun altre animal mamífer imprecís, potser, somiqués; o sobre la massa sovint vista privilegiada dels pins. De veritat que hauria preferit escriure sobre els pins, i els seus matisos de verds, i sobre com no sabrem mai si creixen o no pensant en tornar a Roma, en tornar a l’imperi; sobre com no sabrem mai si és el mar i el sol el que tant anhelen i que els fa créixer tant als marges de les roques, o si no és res de tot això, i si les seves arrels els ho permetessin, senzillament es llançarien a l’aigua i nedarien lluny, fins a arribar a l’imperi que recorden o que els han explicat que un dia va ser. A vegades, totes somiem en tornar a algun imperi llunyà, penso. De veritat, de veritat que m’hauria encantat escriure sobre la tramuntana, que diuen que està desapareixent lentament, molt lentament. [1] Almenys això sembla, això apunten alguns estudis científics recents (estudis científics que bé podrien ser tractats de poesia). Notes sobre la desaparició de la tramuntana o Apunts sobre la desaparició de la tramuntana, s’hauria pogut titular aquest text. I, aleshores, hauria pogut escriure sobre el canvi climàtic, sobre l’emergència i sobre la urgència d’atendre la tramuntana. De la necessitat de posar-ho tot al centre del relat. Ho prometo, m’hauria agradat. M’hauria encantat. De fet, penso, hauria estat fàcil, més fàcil segurament, escriure sobre Truman Capote. Sobre Capote, de fet, només apuntaré, breument, que m’agrada pensar que no estava aquí per la casa, ni per les vistes, ni per la llum, ni tan sols pel mar ni per les cales, ni pels pins, sinó pel cruising. I si hi ha realment un fantasma, que s’ha quedat per aquest racó de l’Empordà, serà també per la zona de cruising que hi ha just darrere la casa, i no pas per l’aigua salada. Penso: si l’escriptura ens ha de servir per a alguna cosa, que sigui per canviar els relats de dalt a baix. Me n’adono ara només. Podria haver escrit sobre tantes, tantes altres coses (el cost d’oportunitat ben alt, ben alt).

A més a més, he de confessar i confesso, ara i aquí, que molt abans d’arribar a Sanià, ja m’havia promès a mi mateixa, de manera absolutament innecessària i arbitrària, que no escriuria sobre les vistes, ni sobre el mar, ni sobre les roques, ni sobre els pins ni sobre els seus verds, ni tampoc sobre les sortides i les postes de sol (ja sé que som nosaltres les que girem). Massa evident, pensava. És només un parany que algú ens ha posat massa a l’abast, expressament, per veure com hi caiem, una darrere l’altra. De totes maneres, ja us haureu adonat que el blau del mar quan impacta les roques és diferent, i seria del tot excessiu deixar-ho, aquí, per escrit. Potser no fa falta tampoc confessar que aquesta prohibició autoimposada incloïa també no escriure sobre Truman Capote, i molt menys sobre el(s) seu(s) fantasme(s) i mites, és clar. Però és que per mi, la màgia de Sanià no està en tot això, en absolut. Si volem jugar a que hi ha una màgia, a Sanià, alguna cosa especial, difícil de posar en paraules, o que, en tot cas, ningú s’atreveix a nomenar del tot per por de no matar-la, per mi, això sí que ho tinc bastant clar, està en l’Inma —que té bona memòria, he pogut comprovar—, quan ens explica que abans treballava cuinant en un convent de monges, 27 monges per ser precises, i també quan m’explica que a les gallines els encanten els fruits vermells. Deuen ser les úniques gallines del món que mengen fruits vermells amb aquestes vistes, penso, això segur. Està en l’Ari i en el seu amor per la cuina, i en la seva mirada de persona sàvia. Està en el Mike i en el pebre blanc, i en la manera tan especial que té d’explicar les coses. Està en la Marisa i en la seva tendresa i proximitat. I està en el Juan Pablo quan ens parla de les gallines, que diu que l’hipnotitzen només de mirar-les, i també quan ens explica la història de la Moni, la seva amiga-gallina que el seguia per tota la finca tal i com faria un gos, o una gossa, és igual, i que està enterrada a Sanià, i que li deu faltar poc per tenir una làpida amb un epitafi a l’alçada, penso. I, per descomptat, està en les gallines mateixes, totes elles. I està en el Sam i en la fragilitat de la seva mirada. I en la Ploma i en la innocència dels seus moviments. I està en el Michele i la seva manera d’estar, sempre modesta i sòlida. I està en el Nico també, i en la seva intuïció. I per descomptat està en el vi, màgic, que no ens donava ressaca. Escapa de les possibilitats i de les intencions d’aquest text, però crec que el concepte de “residència” es queda curt per a Sanià, li va petit, mereix un altre nom: un altre nom, si us plau, per a la residència.

En qualsevol cas, com vinc explicant, m’havia fet prometre a mi mateixa que no cauria en la temptació. En aquella temptació. Hi havia rumiat diverses vegades abans d’arribar a Sanià. De primer, pensava: et resistiràs amb totes les teves forces a escriure sobre el mar, i sobre la Costa Brava, i sobre les cales, i sobre la llum tan particular que reflecteix les roques ataronjades de la Cala dels Canyers. Doncs bé, ara i aquí, he de confessar i confesso: és impossible. Almenys jo no he sabut fer-ho millor. Estic aquí, escrivint un no-diari, replet de metàfores marineres i penso: malament, comencem malament. I és precisament aquest pacte personal i estúpid, absurd segurament, el que m’ha portat fins aquí. No va ser de primeres, però cap al final de l’estada me’n vaig adonar, vaig ser-ne conscient. El més honest i nítid que podia fer era escriure sobre les meves inquietuds. Permeteu-me fer trampes i escriure, ara i aquí, sobre dues converses que no van succeir o, com a mínim, no com jo les explico. Permeteu-me escriure sobre la contingència. Potser estic fent trampes, no ho sé. El que segueix és una espècie de “tria la teva aventura” de novel·la juvenil (que mai vaig arribar a llegir). Faig trampes i ho sé. Faig trampes i no me n’amago. Em van demanar que escrivís un diari sobre la meva estada a Sanià, i aquí estic, fent-vos triar entre dos relats breus —brevíssims— força diferents.

(u) relat breu – brevíssim – número u: colonització lingüística

Quan estem lluny de casa, lluny dels nostres referents habituals, a vegades, som persones diferents. És sovint fora de casa on ens permetem ser altres persones que també som nosaltres mateixes. És així, a totes més o menys ens agrada performar quan podem. La pluralitat és la percepció de la pluralitat. Penso: el Nico ha de tenir alguna cosa especial, alguna espècie de poder, per mundà que sigui, per agrupar quatre persones diferents cada mes, sense conèixer-les i que no es coneixen entre elles, i amb les seves respectives potències de performativitat, i que tot més o menys funcioni durant els dies que dura la convivència, que no són pocs. Ell diu que creu que té una intuïció per fer els grups, que hi confia i que de moment no li ha fallat. Certament, ho podríem debatre, però en termes generals, el nostre grup, no va ser una excepció.

Va ser un 15 de gener, un dijous que, d’hora ben dinat, vam decidir anar fins a Palamós a peu. L’Ari ens havia dit que era una estoneta, una hora i mitja més o menys. Vam arribar-hi abans. L’excursió ens va passar ràpid. Pel camí, fèiem bromes que tornàvem a la civilització i exclamàvem alguna cosa en anglès – que ara mateix no recordo – quan un cotxe ens passava pel costat. El que sí recordo és que, aquell dia, els núvols anaven tan ràpid que els hi podies intuir els moviments a simple vista; semblava que els haguessin warpejat. Arribats al centre ens fèiem els turistes totals, performavem, com els que estan de pas, de visita; persones forasteres que diu la gent de poble. Jo anava observant-ho una mica tot, llegint els cartells dels comerços, com si vingués també de l’altra banda de l’Atlàntic, com el Fede i la Margaux, com si aquella terra també em fos estranya. Va ser en arribar al carrer Major, quan vam passar per davant la “Peixateria Hereu” que, el meu cervell, absolutament colonitzat ja després de diversos dies parlant i compartint en anglès, va llegir el cartell del comerç com a “Peixateria Here”. No va ser fins a arribar a la -u que em vaig adonar de la gravetat de tot allò que estava passant, mil·lèsimes de segon més tard. No és menor. La desaparició d’una llengua no és menor, ni la seva colonització lingüística, ni la colonització en general, ni la postcolonització, ni els expansionismes polítics dels nostres temps, ni l’imperialisme 3.0. No és menor. És major. I va ser aleshores que vaig pensar en com tot allò condicionaria i estava condicionant el meu pensament i la meva escriptura aquells dies a Sanià. Al cap i a la fi, la materialitat de les paraules al descobert. Actuem com a vassalls d’una llengua que no ens defineix.

I ara no recordo si va ser en aquella excursió o en una altra que vam fer un 23 de gener, un divendres que, d’hora ben dinat, vam decidir anar fins a Calella a peu. El cas és que en una de les dues vam poder parlar una mica de tot això, de la llengua, de com ens travessa i ens transforma. I vam concloure que en anglès som altres persones; que no és el mateix, no són només les potencials carències d’una llengua que ens serà sempre aliena o les traduccions sempre imperfectes. El cas és que en una altra llengua som persones diferents [2]. Ara, només em queda el record d’aquella conversa i la pena de no haver pogut pronunciar ni compartir més en català, en un context en què les paraules i les frases que pronunciem es posen en valor i fan sentit, que al final crec que és el que venim a buscar totes a Sanià, més o menys.

[no és fàcil descriure el gest precís dels teus turmells sota la taula a l’hora de sopar.

Recordo el Fede dient que semblava que hi hagués pols de RIVOTRIL a l’aire, de tan bé com estava dormint (jo crec que és el so de les onades, incansables, el que ens feia dormir millor aquelles nits). Recordo a la Margaux dient que la cala Sanià a les 12:30h era el seu espai-temps preferit del món en aquell present. Hi anava per meditar una estona abans que ens trobéssim per dinar i no es podia creure de tan bé com si estava, a resguard del vent i amb el sol escalfant la pell i les roques, que ja l’havien pres durant tot el matí i que irradiaven escalfor a tot cos que s’hi apropés, sense excepcions i sense fer preguntes. També recordo el Shaan demanant-nos a taula si sabíem quin era el nombre precís d’escales que baixen a la cala Sanià. Ell les havia comptat de tant baixar-hi, ens explicava. Jo personalment no les havia comptat, les escales. El Nico ens va explicar que moltes residents ho fan, de comptar-les, però que ell no ho havia fet mai, tampoc. Es limitava a confiar en les xifres que li havien donat, en creure que el que li deien era veritat. El cas és que jo no hi havia pensat a comptar les escales que baixen a la cala Sanià des de la finca. Crec que és fàcil, en ser allà, despistar-se, descomptar-se. Ja us avanço que en són 92 o 93 o 94, ara no ho recordo tampoc i, el més interessant, és que hi ha esglaons que habiten una espècie de zona grisa, una mena de discontinuïtat material, i no saps si els has d’incloure o no, en el recompte. El més curiós és que la xifra no pugui ser mai precisa per aquest cert marge d’interpretació del que és i no és un esglaó. I per això les xifres ballen. I és preciós que sigui així, penso. Ara, em pregunto quines són les coses que fem de manera repetitiva les residents que passem per aquesta casa, i que es podria escriure com una mena d’enciclopèdia o de genealogia de gestos i estereotípies diverses. I recordo també la nit que vam sortir a veure les estrelles, les estrelles que no tenim a ciutat. Recordo totes aquestes converses, i també alguns records i pensaments en el límit d’allò narrable. Ho recordo tot, però en anglès i, confesso, una part de mi està una mica trista. Postura i contra-postura. Potser no és el més ideal, però és.

(dos) relat breu – brevíssim – número dos: antiespecisme

A l’equador de la residència va ploure amb ganes durant uns dies. Temporals amb noms diferents anaven sobrevolant Sanià. Semblava la fi del món. Sonava com si fos la fi del món. Era només pluja. A les notícies vaig sentir que el Congrés havia suspès un congrés de benestar emocional per la pluja (em va fer pensar en la vinculació estreta entre canvi climàtic i benestar emocional que, certament, no és menor i que, massa vegades, ignorem; fem tard). Semblava la fi del món. Sonava com si fos la fi del món. Era només pluja. Petricore. Aquells dies i aquelles nits, com altres nits, l’electricitat va marxar diverses vegades. Aquells dies, a les notícies també explicaven les negociacions a Europa per decidir els dies legals de pesca d’enguany.

[en un present que dura entre 3 i 5 segons, Europa de nit

I parlaven del descontentament i del malestar dels pescadors, que deien que s’acabaria la pesca si les coses seguien per aquell camí. Del que no parlaven a les notícies era del malestar dels peixos;

[el benestar dels peixos, importa

De fet, la pesca s’acabarà si continuem per aquest camí. No ho dic jo, ho diuen les preocupants xifres d’exhauriment de recursos marins (a “recursos” llegeixis “animals vius”). Semblava impossible acabar amb tots els peixos del mar. Semblava impossible. Diuen també que si els peixos tinguessin cordes vocals seria impossible estar a la coberta d’un vaixell de pesca, seria una experiència insuportable, ensordidora com cap altra. Deliberadament, he triat parlar dels peixos per la proximitat fàctica i material amb el mar, és clar. Però també perquè, segurament, és de les violències més invisibles i invisibilitzades. La magnitud de la violència és tal que els estudis no la poden ni comptabilitzar. Són tants els cossos violentats, mutilats i assassinats diàriament que no en tenim ni xifres precises [3]; només forquilles aproximades que al pronunciar-les fan absurda qualsevol idea de benestar; només forquilles aproximades que intenten quantificar una violència que se’ns escapa; només forquilles aproximades ridícules; només forquilles aproximades. Tots aquests cossos continuen estant allà i continuen tenint noms. No parlar-ne, no assenyalar o problematitzar aquestes violències no era una possibilitat. Militància. Diuen que qui va a la mar aprèn a resar.

La veritat és que, aquests dies, he intentat escriure sobre la importància i la urgència del benestar dels animals no humans (d’ara endavant, animals) i de com n’és d’estret el lligam i el vincle entre el seu benestar i el nostre, el dels animals humans. De la necessitat d’un canvi de relat radical del nostre model relacional amb els altres animals. De la necessitat de deixar anar privilegis, al cap i a la fi. Voldria escriure una frase nítida. Només una, certa i suficient, que servís per copsar tots aquests malestars, totes aquestes violències. Voldria escriure una frase nítida, performativa, com un verb performatiu, que fes allò que anunciés al pronunciar-la. Voldria escriure una frase nítida, però m’adono que no puc. Preciado sí que pot. Preciado escriu: Les primeres màquines de la revolució industrial no van ser ni la màquina de vapor, ni la impremta, ni la guillotina, sinó el treballador esclau de la plantació, la treballadora sexual i reproductiva i l’animal. Jo escric: si l’acumulació primitiva de capital va ser possible gràcies a l’espoli colonial, violent i continuat de materials i recursos del sud global, per part del nord global, qualsevol creixement econòmic i millora del que denominem benestar social ha estat i és possible gràcies a la violència estructural que exercim sobre els cossos d’altres animals.

performatiu -iva
adj. [FL] [FS] Que, pel sol fet d’ésser enunciat, es realitza l’acció que expressa.
L’expressió jo et prometo que vindré és un enunciat performatiu.

Cap al final de l’estada, el Nico es va atrevir a demanar-me si havia estat difícil, per a mi, compartir una taula on se servien i menjaven animals morts, dues vegades al dia. La pregunta era valenta i, aleshores, no la vaig saber contestar millor. Ara que han passat els dies, penso que la importància no està en si ha estat fàcil o difícil per a mi. A mi, el que m’ha quedat dins és una culpabilitat enorme de no haver fet més. La qüestió, però, és entendre que, com a mínim, ens hem de saber fer responsables de les nostres violències, com a mínim. La realitat és que tanta, tanta violència és difícil d’explicar, de processar i, sobretot, justificar. No hi ha arts de pesca que valguin aquí i, a més, l’ofici no s’esgota en aquestes violències, en absolut. Però no és el meu lloc aquest, i no caure en aquest parany, tampoc. El que sí que podem afirmar amb absoluta rotunditat és que viure una vida antiespecista [4] és necessàriament construir un model de vida més inclusiu, més sostenible, menys violent. I que qualsevol futur que reuneixi aquestes característiques és necessàriament un futur més desitjable, més pròsper, i que hauríem d’aprendre totes a renunciar als privilegis que ens hi estiguin allunyant. Aprendre a entendre el paladar com a construcció cultural. Aprendre a mutar costums i desitjos, com diu Yayo Herrero. Enredades però conscients.

Certamen, haver sigut la primera persona antiespecista de Sanià em vesteix d’un cert orgull i d’una certa preocupació: és preocupant que hi hagi tantes persones d’esquerres al món que decidim mirar cap a un altre costat davant certes violències; enlluernades de dolor. Però sobretot em vesteix d’una responsabilitat política gegant, que segurament em va molt, molt grossa. Així que, segurament, aquest sigui només un gest egoista; un intent de purificar la meva consciència militant; un intent d’expiar els meus pecats, al cap i a la fi. El cas és que ara queda aquí, per escrit.

***

Els últims dies a Sanià van ser rars. No sabíem trobar paraules millors. Ens miràvem i dèiem “sí, és estrany, és una sensació estranya”. Estranya com quan a vegades et sents la pròpia sang circular vora el canal auditiu. Estranya. És estranya perquè no passa sempre, de sentir-se la pròpia sang. El Nico ja ens havia avisat: quan passessin els dies, una vegada acabada la residència, i intentéssim recordar, ens semblaria que tot plegat no havia passat, o que havia estat un somni. És estranya la sensació. Per què aquells records i no uns altres. Recordo acomiadar-me del mar, l’últim dia, i recordo pensar, a estones, que una s’hi podria acostumar, a viure així, és inevitable.

<3

___

Notes i endreces:

[1] Corral Buela, Sergi. «Canvis en la freqüència i el comportament de la tramuntana empordanesa al massís del Montgrí». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 2024, vol.VOL 55, p. 15-36, doi:10.60940/20.8010.01.334.

[2] Reflexió que el Fede va decidir recollir de manera genial i màgica en el seu poemari-diari, en forma de vers, que sempre és millor.

[3] «A pesar de ello, a nivel global se estima que anualmente de uno a tres billones de peces son capturados con devastadores métodos de pesca. Este número es equivalente al número de seres humanos de 142 planetas Tierra. Además, se estima que hasta 120,000 millones de peces más provienen de inhumanas piscifactorías donde, son víctimas del más terrible maltrato.» Maltrato animal en mares y océanos: la triste realidad. Igualdad Animal

[4] Edit i referència al concepte de Sarah Ahmet “viure una vida feminista”. Potser no fa falta afegir, tampoc, que tota aquesta escriptura està situada, modestament.