Allò que veiem quan mirem el cel:
una breu genealogia de la família Parker
Xavier Mas Craviotto
Un dia m’agradaria mirar el blau del cel i veure-hi, només, el blau del cel. Amb això vull dir que no hi ha manera de mirar-se una cosa sense que se’t posi al davant, rotund i inamovible, tot allò que associes —i que associem col·lectivament— a la cosa mirada: la tradició cultural que arrossega, les connotacions indefugibles que desprèn, aquella guspira que encén inesperadament alguna metxa de la pròpia orografia personal: un record translúcid, una sensació adormida, el vers tossut i ressonant d’aquell poeta, el fotograma bellíssim d’aquella pel·lícula, el quadre d’aquell pintor que un dia vam veure en un museu d’una ciutat nòrdica, la veu llunyana de la persona que un dia ens va dir aquelles paraules que encara duem clavades al pit com una arrel rabiosa.
Vull dir que és fàcil i gairebé diria que inevitable mirar el blau del cel i veure-hi tot d’altres coses que no són aquell blau i que no són aquell cel, potser perquè la mirada humana, més que amb les coses, es relaciona amb el que hem convingut que les coses signifiquen. I és a sota de totes aquestes capes de significat on batega, en una absolutesa espartana, la seva nuesa. Una nuesa impúdica i embrionària. Insòlita de tan senzilla. Per això dic que un dia m’agradaria mirar el blau del cel i veure-hi, només, el blau del cel. M’agradaria mirar-me’l amb els ulls d’un nadó que acaba d’arribar el món, uns ulls encara neòfits en l’art del mirar, tan sols per saber si el veuria diferent i si aquell cel seria el mateix cel que veig ara. Però, com que la pròpia mirada partiria d’una immensa tabula rasa, perdria la consciència d’aquest mirar sense filtres ni apriorismes ni llasts. I aquesta és segurament la paradoxa mateixa del símbol: se’ns fa impossible mirar les coses sense que el «sentit» se’ns posi al davant, però al mateix temps, si això no passés, tampoc seríem conscients d’aquest mirar no connotat, del mirar que no pensa, del mirar que mira i prou, del mirar que es mira el blau del cel i només hi veu, en la seva simplicitat extrema, el blau del cel.
Jo ara em miro el blau del cel i de seguida s’erigeix la visió massissa i acaparadora de tot d’altres coses que s’hi interposen. Hi veig, per exemple, la resplendor gairebé violenta d’aquells dies de desembre, i com aquella resplendor feia mirallejar el mar hivernal i li conferia una textura aspra i centellejant. També veig una casa blanca enmig de la pineda grisa i retorta, com una impertinència. Veig l’Elaine, avançant xino-xano pel camí de Ronda, o asseguda en una roca amb els peus ficats a l’aigua de la cala Sanià, o fent de mestra de cerimònies en una sessió de bibliomància a la biblioteca de la casa. La veig tal com la veia allà: amb el seu humor agudíssim, amb aquell art de la conversa, amb aquella calidesa embolcalladora que desprèn. I també veig l’Alba, trescant per les roques marronoses amb els prismàtics penjats del coll a la cerca dels seus estimats corbs marins; la veig admirant la fissura de cada pedra i el miracle immens i inexplicable de la natura; la veig amb aquella mirada atenta que sempre observa i escolta i reté, amb aquella sensibilitat encisadora i tot aquell camp vastíssim de sabers que tragina amunt i avall per allà on va. I també veig l’Aleix. El veig anant a la seva cabana de cala Canyers, amb aquella lot potentíssima a la mà, que cada nit encenia el camí de llum blanca; el veig llegint a la biblioteca silenciosa amb una copa de vi negre entre els dits; el veig amb els ulls encesos i agraïts davant de cada plat que ens posaven al davant. El veig amb aquella intel·ligència seva tan fina i generosa, amb aquell viure fondo que mostra la gent que sap que un dia, quan miri enrere, és allò el que veurà i el que, al capdavall, configura el sentit d’una vida. Ens veig a tots quatre escarxofats al sofà del pis de dalt mirant pel·lícules; ens veig acorriolats al camí estret que voreja els penya-segats; ens veig llançant-li la pilota a la Ploma, per torns, ara l’un, ara l’altre, mentre fem el cafè a fora; ens veig fent un brindis en un bar amb les parets completament folrades de vinyetes de còmic, celebrant, en el fons, la casualitat d’haver-nos trobat en els camins inescrutables i fatigats de l’escriptura.
És tot això el que veig, entre moltíssimes altres coses, quan em miro el blau del cel, perquè aquell blau del cel ens va acompanyar durant tots aquells dies, salabrós i sempre suspès damunt dels nostres caps: de vegades era un blau esblaimat; de vegades, un blau resplendent; de vegades, un blau rúfol; de vegades, un blau pacífic; de vegades, un blau gairebé violent, del color exacte amb què t’imagines un cel quan et diuen que t’imaginis un cel. Però sempre aquell blau, al capdavall, amb totes les seves formes permanentment en canvi. I és per tot això que, quan dic que un dia m’agradaria mirar el blau del cel i veure-hi només el blau del cel, voldria que fos només un dia. Un dia i prou. Després voldria que tornés tot el que em porta, obedient, aquell blau; tot el que arrossega fins on soc per ofrenar-m’ho. Perquè, al final, això és el que queda dels objectes fets servir i de les despulles de l’experiència viscuda: el record, el sentit, el significat —el símbol supervivent que reposa, estoic, sobre les cendres del que un dia vam ser.
Aquell dia no feia gaire fred. Era dissabte. El desembre se’ns oferia manyac, benigne. Caminàvem en fila índia pel Camí de Ronda. La Sofia, que ja havia passat a formar part del que érem en aquell lloc, venia amb nosaltres. Recordo que ens vam fer fotos a cala s’Alguer i que l’horitzó onejava embravit, defugint l’horitzontalitat. Al davant de la barraca de Dalí, vam parlar amb uns ciclistes. Després vam travessar la platja del Castell caminant per la sorra, vam enfilar-nos al mirador del Cap Gros i vam baixar fins a Palamós. Recordo també que algú de nosaltres havia de comprar llapis i altre material de papereria. L’Alba volia comprar paper de foto per a la càmera analògica, perquè s’estava acabant. És així com, després d’una googlejada ràpida, vam acabar a la papereria Clip, al bell centre de Palamós.
A la porta hi havia, com una crida, un cartell on hi deia que feien liquidació per la jubilació dels amos, de manera que tots els productes estaven rebaixats de preu. Vam comprar les quatre coses que ens feien falta, i abans de sortir vam passar pel davant d’una enorme vitrina on hi havia exposades una gran quantitat de plomes i bolígrafs de primera categoria, amb els corresponents estoigs. A l’Elaine se li van il·luminar els ulls i va proposar que ens compréssim tots quatre una ploma, una per a cadascú. Estaven a meitat de preu i ho interpretava com un senyal del destí. Jo no hi he cregut mai gaire, en el destí, però sí que crec en l’embranzida vital que et dona tenir-hi fe. Per algun motiu, però, vam sortir de la botiga sense arribar a comprar-nos-la, i vam anar a prendre alguna cosa a la terrassa d’un bar. El sol ens queia al damunt com una benedicció. Diria que als quatre ens havia quedat l’espineta clavada, i la imatge de totes aquelles plomes i tots aquells bolígrafs exposats amb elegància a la vitrina ens anava retornant a la memòria com un vaivé d’onada. Deu ser per això que, en un impuls peremptori, abans de començar a desfer el camí cap a la casa, vam tornar a la papereria per esmenar el que ens semblava un error imperdonable.
Cadascú de nosaltres va triar la seva ploma. Ho vam fer per torns, com en un cerimonial escrupolós, amb el venedor que estava a punt de jubilar-se oficiant el ritual. L’home mostrava una eufòria esforçadament continguda, probablement perquè es trauria del damunt quatre plomes no especialment barates d’una tacada, i provava de demostrar-nos constantment que ja estava una mica de tornada de tot. La cosa va anar així: quan un de nosaltres assenyalava una ploma amb el dit, l’amo de la botiga obria la vitrina parsimoniosament amb una petita clau, tancava l’estoig amb la ploma a dins i l’hi entregava. Tot seguit, enviava la persona a la caixa perquè la pagués, i passava al següent. L’Elaine va escollir una ploma de color vermell lava. La de l’Aleix era daurada i brillant, fina i delicada. L’Alba va triar una ploma italiana de plata preciosa, d’un vermell carmesí; era petita i semblava feta a mida per a la seva mà igualment menuda. Jo també en vaig triar una de vermella, com l’Elaine —deu ser aquella efervescència encesa que uneix els àries—, però la meva era d’un to grosella suavíssim, amb la punta daurada i centellejant. Totes excepte la de l’Alba —però realment tant se valia— eren plomes Parker, i vam passar a referir-nos a nosaltres mateixos com la família Parker. I és així com vam inaugurar una progènie que començava i acabava amb nosaltres, o una mena de genealogia íntima —i, de retruc, un imaginari simbòlic propi que apuntalava, en una narrativa comuna, el vincle que tot just començava a unir-nos. Recordo que la Sofia, per immortalitzar el ritual, ens va fer fotos amb les nostres plomes, i que el Nico, uns dies després, en sentir l’entusiasme amb què explicàvem la història, també va anar a la papereria Clip a comprar-se la seva i afegir una branca més a aquell arbrissó familiar que tot just acabava de néixer. Diria que aquell dia el vam viure com un bateig o com un pacte de sang. O potser com totes dues coses alhora.
Ara veig que ens vam comprar aquelles plomes no tant perquè ens fessin falta, sinó perquè era, com apuntava fa un moment, una manera com una altra de revestir de sentit el que vivíem aquells dies, una manera de construir un significat que fos només de nosaltres quatre, o el que és el mateix: bastir entre tots un símbol que ens remetés ineludiblement a aquell blau que sempre penjava sobre nostre i que ens fes recordar aquelles setmanes a Sanià quan ja no hi fóssim. I de la mateixa manera que cap de nosaltres quatre ja no podem mirar-nos el blau del cel i veure-hi només el blau del cel, quan mirem les plomes guardades als estotjos, ja no hi veiem només una ploma. O potser sí que continuem veient-hi una ploma, però el que és important és el sentit acordat que la ploma conté, i és això el que veuen primer els nostres ulls, molt abans que l’objecte de la ploma en si. Va ser l’Elaine qui ho va dir: “Los escritores vivimos de símbolos, y este será el nuestro”. Vaig pensar que era ben bé així: tothom sap que els àries sempre tenim raó.
M’agrada molt el que diu l’antropòleg Lluís Duch sobre el concepte de símbol: “El símbol fa mediatament present allò que és immediatament absent”, i afegeix: “El símbol constitueix un símptoma molt eloqüent de la necessitat que, sempre i arreu, experimenta l’ésser humà de l’«absent», l’absent passat ―rememoració― i l’absent futur ―anticipació.” Diria que era ben bé això el que fèiem: convocar l’experiència viscuda plegats i condensar-la en un objecte pel mer plaer de poder-nos-la endur materialment, gairebé a tall de consol o tal vegada com a punt d’ancoratge. Com si tenint aquella ploma al damunt de l’escriptori un cop fóssim lluny d’aquella casa la vivència s’hagués tornat palpable i la tinguéssim, valuosa i sòlida, a l’abast de la mà, perquè quan més ho necessitéssim, ens fes mediatament present allò que ens seria immediatament absent d’ara endavant. Sí, em sembla que tot això era el que fèiem sense ser-ne del tot conscients, potser perquè anticipàvem l’absent passat, i amb aquelles plomes ens protegíem, com en un exorcisme, contra l’absent futur, i en certa manera també contra la contingència, que deu ser la cosa que més por ha fet sempre als humans. I perquè en aquelles plomes hi reposava, com en tot símbol, un anhel latent de permanència, la necessitat imperiosa de fixar el que fins aleshores percebíem com a vaporós, i també com a traïdor, perquè el record ho deforma tot i converteix cada moment en una ficció llagotera i complaent del que realment va ser.
Cassirer deia que l’home és, en primera instància, un homo symbolicus. Penso en tots els símbols que poblen el món: de vegades, un escampall d’oasis en un desert; d’altres vegades, un camp de mines. Penso en com, en un afany d’humanitzar tot el que ens envolta per poder reconèixer-nos-hi i tenir el vanitós miratge que entenem alguna cosa, hem cobert el món de símbols, de capes i capes de significat, d’estratificacions sedimentades i sintètiques de sentit, que no són res més que constructes humans i que poc tenen a veure amb el món ni amb l’arbitrarietat i la irracionalitat que el fan funcionar. I em torna a ressonar, com sempre que penso en aquestes qüestions, aquell fragment de Provisionalitat, de l’admirat Toni Sala, que no em canso mai de citar i que parla de la bogeria com un canvi de clarividències a partir de la qual es fon «la capa d’humanitat que hem estès sobre el món per entendre’l, però que no és el món, sinó un consol fabricat per nosaltres.” I més endavant afegeix: “El dessota només pot veure’s des de la bogeria —la seva desconnexió, l’arbitrarietat, la falta de llenguatge i de sentit. La bogeria és dolorosa perquè és clarivident, perquè pot veure les bèsties del fons, aquests peixos que abans nedaven i respiraven en el líquid humà i que ara agonitzen sobre la terra seca, sense cap possibilitat de transcendència. Això és la negació de la transcendència. La bogeria. I per això costa tant, la transcendència, perquè en sents l’anar i venir.”
Així, el símbol és aquell salconduit, aquell contrapunt misteriós de la follia, aquell intent desesperat de defugir la insuportable i sinistra visió dels peixos morts. Potser creiem que els símbols ens lliguen al món, però tan sols ens lliguen a la resta de persones que saben interpretar els mateixos símbols que nosaltres, i diria que, en el fons, amb això ja en tenim prou. El símbol ens aixopluga de l’arbitrarietat i ens uneix com a éssers a la recerca de sentit, o el que és el mateix, com a humans a la recerca inacabable d’allò humà. I és precisament per això que els necessitem com l’aire: perquè ens permeten aferrar-nos als vincles i dotar de solidesa la immensa bastida humana en què vivim, però sobretot perquè ens regalen el reconfortant miratge que pertanyem i que som pertanguts, i que el nostre pas pel món és significatiu i deixa petja. Al capdavall, els símbols, en la seva vaguetat, intangibilitat i volatilitat, existeixen per fixar, solidificar, coagular, materialitzar, fer quallar o cristal·litzar. Aquesta és, tal vegada, la segona paradoxa dels símbols, i segurament la més valuosa.
Vam fer el pacte de no estrenar la ploma fins que no es compleixi aquella aspiració que projectem en el futur, tant per a nosaltres com per a les obres en què vam estar treballant aquells dies. La meva Parker, silenciosa i amatent, descansa dins del seu estoig negre, com un nadó descansaria en un bressol o com un mort descansaria en un taüt —sempre he pensat que els nadons i els morts descansen una mica de la mateixa manera entregada i plena d’alleujament. Des que vaig arribar de Sanià que no l’he tocat, però sé que és aquí, a l’estudi on escric aquestes línies, lluny d’aquella casa blanca, sempre quieta i silenciosa entre els pins. Si em concentro, la sé molt a prop —la ploma, però també la casa, perquè en el fons ja són una mateixa cosa—, com una presència còmplice i alhora una crida tranquil·la. I quan obri l’estoig i em miri la ploma, jo no hi veuré cap ploma, que jo els veuré a ells, relluint tènuement en el símbol, immediatament absents, però fent-se’m presents amb aquella immanència llunyana, poderosa, clarivident.
