Carta a Filomena
Estimada novel·la,
T’escric des del menjador. He encès una espelma per crear una mica d’ambient. Ara m’ha agafat pels ciris i vull comprar-me un canelobre d’aquells daurats i amb sanefes. Ja sé que t’és igual. És que a més ho sé, que t’és igual. És com si et veiés, fent cara de: va, ves per feina. No tinc clar com dirigir-me a tu, la veritat és que em fa una mica de vergonya. És estrany, ara ho penso, que no tinguis nom. Vull dir que tens títol, sí, però el teu títol de cara al món no és el teu nom. Com et dius? No hauria de saber-ho, a hores d’ara, quan la nostra relació ja està dada i beneïda i estem a punt de presentar-te en societat? Et diré Filomena.
Volia escriure’t per tenir un moment abans que surtis de les caixes, t’independitzis oficialment i la gent es posi a omplir-te de coses –discursos, pins, tomàquets o fregues. Tenir una estona soles, tu ja completament disfressada i jo amb la feina feta, d’igual a igual, una mica com si compartíssim un dia de ressaca. Hem passat molta estona juntes, tu i jo. T’he fet d’una manera i després d’una altra, he pres decisions i he recollit corda i hem llançat capítols a la paperera, que suposo que seria com amputar-te un dit o una cama, o com canviar-te radicalment el color dels ulls.
Vull dir: hauries pogut sortir de tantes maneres diferents! Durant molts mesos només vas ser un corcó darrere el lòbul de la meva orella dreta. A vegades tu mateixa et despistaves; semblava que no et fes tanta pena, quedar-te en forma d’idea per sempre. Després tornaves a picar el lòbul, toc-toc, amb aquella cosa teva tan de tirar pilotes fora, només impulsos vagues i idees de bombero. Jo anava prenent notes i pensava en aquell senyor que se’m va aparèixer fa tants anys, l’home de la palmera, i que –per negligència i droperia de l’un i de l’altra– sempre s’ha quedat allà: la idea d’un home que puja a una palmera i es nega a baixar-ne, com una fruita eternament verda. Però volia que tu tinguessis cos, així que vaig començar a fer el que s’ha de fer: frases.
Què penso que ets, exactament? Quan em dirigeixo a tu en format epistolar, com si fossis una criatura amb cor i pulmons i poguessis respondre’m, quina cosa m’imagino que ets? No ets l’ideal de novel·la rodona que els escriptors imaginem i que no assolim mai: la intuïció em diu que no ets això, i encara sort. Amb tot el respecte, jo a tu t’imagino com una criatura anàrquica i no especialment agraciada, manaire i tiquismisquis, capritxosa i pesadíssima, que va agafant forma i que va opinant sobre la forma que agafa. Les parts de la novel·la que no m’acaben de fer el pes són tu insatisfeta per la poca manya amb què t’he esculpit aquí o allà, amb aquest diàleg que s’hagués pogut polir millor, amb una coixesa del to, una escena mal trobada. El dubte ets tu queixant-te i la satisfacció ets tu cofoia i prou conforme amb la disfressa que t’ha tocat: aquesta és la meva confiança en la nostra relació mística. Què ets, però, exactament? I jo a tu què et dec? Potser ser-te fidel és el que vol dir la gent quan parla de la sinceritat en la literatura.
Déu n’hi do, però, la caminada. A vegades ens hem entès i a vegades t’hagués fet firmar la dimissió. A estones ens mirava i pensava: mi-te-les elles, fetes l’una per l’altra, i a estones feies tanta mala cara que tenia ganes de llençar-te a l’orgànica, dir: era una broma!, i desentendre’m de la teva existència. Altres vegades em quedava mirant-te, esperant que passés alguna cosa. Fes alguna cosa tu, pensava. Col·labora. No pot ser que tu estiguis aquí quieta i jo sigui la que sempre ha de tirar del carro. I ara ja has sortit d’impremta, que suposo que és com haver-te posat l’abric i les sabates. Tu com ho veus? T’agrada la disfressa final? Estàs satisfeta, ofesa, exultant, enfadada? Creus que estem preparades perquè et llegeixin els altres? No ho sé, Filomena, manifesta’t.
Aquests dies la gent pregunta què tal la novel·la i jo penso: ai, Filomena. I t’imagino esperant a les caixes, com els atletes abans d’una carrera o els xòumans als camerinos. Ara sortiràs al món i hauré de filar un discurs sobre per què has existit i quines idees i discursos tens a dintre: una disfressa sobre una disfressa. I quan ho hagi explicat uns quants cops ja t’hauràs convertit en allò, una criatura petrificada, i serà alleujador pel que fa a les comunicacions públiques, però serà una pena pel que fa al fons de la teva ànima, a la teva cosa volàtil i movedissa.
Ara et miro amb ambivalència, Filomena. És estrany que ja et senti tan lluny; amb prou feines acabes de sortir d’impremta. Quina relació tenen els escriptors amb les seves novel·les acabades? És com ensenyar un dit del peu de la teva ànima, encara que no parli de tu. M’he de recordar de preguntar-ho a absolutament tots els escriptors que conec, tot i que francament no n’espero gaire: quan els vaig preguntar com s’escrivia una novel·la ningú va saber què dir-me. No els culpo: jo tampoc sento que hagi tingut un gran domini sobre tu. Ja em sembla bé, però. Si t’hagués lligat curt i amb morrió t’hauries convertit en una novel·leta pansida.
Mira’t, Filomena: guapíssima a la teva manera. Això sí que ho tenim: siguis el que siguis, això que llegirà tothom en el fons és, ben senzillament, una cosa molt nostra. Segurament fas més patxoca en alguns llocs i menys en alguns altres, que suposo que deu ser com imaginar-te amb bones espatlles i bones faccions de cara, però amb uns colzes arrugats i una cama més llarga que l’altra. Però què vols que et digui, a mi la gent guenya m’agrada. En tot cas, si la teva forma final t’acontenta o no t’acontenta només ho saps tu, Filomena. Jo i la resta d’humans haurem de viure amb aquesta incògnita, tot i que haver-te decebut sí que no ho voldria. En el cas concret que ens ocupa, ets l’última a qui voldria decebre.
Amiga meva, ens toca separar-nos. Francament és una bona notícia: al principi no donava ni dos duros per nosaltres. Sé que tot això és d’il·luminats i que si tinguessis mans i braços em fotries un clatellot i em diries: calla la boca, però per mi és un honor que t’hagis instal·lat al meu lòbul dret i que ara surtis al món pentinada, esculpida, amb aquest títol i aquestes pintes, la teva disfressa particular. Tant de bo trobis algú a qui també li agradis molt fondo. Ara a volar, Filomena. Quan et col·loquin a les taules de llibres procura no moure’t gaire, que els espantaràs. I si et diuen coses dolentes els escups i els fots una coça.
Una abraçada,
Irene
