La creació literària: Una pedra a la sabata
Una pedra a la sabata la notes. Una pedra a la sabata no la saps, no abans de notar-la. Això em passa amb la primera idea d’una novel·la, d’un poema, d’una conversa d’alcova. Hi ha un ròssec, una aresta que no et deixa passar tranquil i suau. El malestar s’allarga i s’amplifica perquè no hi ha manera de treure’t la sabata i capgirar-la per fer caure la pedra. Sí que podria anar a teràpia o posar pomades, però a vegades la pedra és tan genèrica que em fondria els estalvis en remeis i el malestar continuaria. La pedra pot ser vulgar, pot preguntar-me: Què hi fas aquí, noi? Per què fas el que s’espera de tu si no t’agrada? Saps que els teus nets ja no parlaran en la teva llengua? Per què quan estàs amb una rossa vols una morena? I per què al revés també? La pedra és vulgar, com qualsevol pedra que entra a la sabata de qualsevol. I tothom troba la seva manera de no sentir-la, o de no sentir-la tant fort. Totes les maneres de no sentir la pedra són legítimes, totes bones mentre no es demostri el contrari, mentre no es recepti o es legisli en contra.
Alguns volem explicar com és la pedra. Volem explicar una pedra que no veiem però que sentim. Llavors tornem a aquella pregunta que fèiem de petit i que no ens responien de manera definitiva: Com saben els colors els cecs de naixença? De la mateixa manera: Com expliquem allò que no veiem? Cadascú busca la seva manera de trobar la resposta. En aquesta circumstància de la història el més sensat és demanar hora a la lògica, al pensament, i fondre’s en els gratacels de ciència escrita que tenim els humans. La informació és tanta, diversa i difusa que haurem d’acabar fent un acte de fe per triar un camí o altre del laberint del coneixement humà i no perdre el fil que ens llança l’Ariadna passavolant. Si la lògica ens condueix a la fe, llavors ens adonem que no estem tan allunyats del mite, que milers d’anys de civilització no han entrar com la humitat ho fa dins de la nostra pell quan estem sota de l’aigualera. La transició del Mythos al Logos pot ser circular.
Jo faig servir el nas per entendre, el motor és l’instint, i el gruny animal el transformo en l’oralitat per l’escriptura. Res acadèmic, res pautat, res organitzat. Mentida. Els poetes, ben cert que som uns mentiders però abans i encara més cert és que som uns egoistes, que deia Gabriel Ferrater. Per caçar no n’hi ha prou amb múscul i instint, gairebé cap animal ho fa així. L’observació atenta és primordial. Com que no veig la pedra invisible, he de mirar-ne els contorns, escoltar-los, olorar-los, percebre’n els canvis a totes les hores del dia, veure qui hi passa i qui els evita. Anotar-ne fotografies, o dibuixos, o notes , o frases, o adjectius. Anar a casa amb aquell contorns al cap, posar els contorns als entrepans de les filles, desglossar contorns als pressupostos de la feina o ensalivar contorns quan ets al llit amb la parella. Les coses no passen perquè sí, ningú et fa la feina. Escriure no és obrir un sac de pinso i abocar-lo a la bàssia, o sí, si això és el que vols escriure, totes les escriptures són bones mentre no es demostri el contrari, mentre no es recepti o es legisli en contra.
Defineixes la pedra en negatiu, saps quin és el seu contorn i per tant on ha de ser, la mida que té, la textura, l’olor, fins i tot la rugositat. Ja dorms amb ella, hi somnies, t’hi abraces però la seva efígie encara no està definida. Tens la primera part de tres.
La segona part corre de costat a la primera, com les dugues cares d’una moneda que rodola. Per explicar la pedra que no saps necessites mots i maons, tot plegat farà de pedra paret. Pedaços de fang per aixecar tàpia. Fitxes de joc de construcció, totes aplegades d’escurar les parets del teu enteniment, de raspar les idees que se t’han enganxat al cervell durant l’observació. El que és més bonic i perillós d’aquesta part és que quan salta la idea escrostonada, a sota es veu una altra coloració de la paret, una altra idea més fonda, més amagada i reinflada per la humitat, i potser és millor que la que acabes de fer saltar, i la rasques, amb por i delit que sota no se n’amagui una altra. És una feina llarga i ingrata, perquè mai saps quan en tindràs prou, vas arrenglerant muntets de pedres que t’han de servir per fer paret. Et sembla que cada pedra té una cara bona per poder fer façana, i sospites que poden encaixar, i que aquella anirà amb l’altra en una cantonada, o en un pilar, o potser farà de clau de volta d’un dels arcs impossibles que imagines, i que sospires que no s’enfonsin quan el teu editor en tregui les bastides que cauen al moment de prémer el botó de descarregar pdf.
La tercera part és la física, el moment de contreure els músculs, de saltar endavant, d’escopir tota la feina que has anat guardant al pap. Has de córrer els metres entre tu i la presa. No pot estar massa lluny perquè se t’acabarà l’aire. Si està massa a prop no hauràs agafat prou embranzida per rebolcar-la quan t’hi llancis al damunt. El temps i l’energia que tens han de ser proporcionals a la mida del que vols fer, si la teva presa, si la teva novel·la és massa gran per tu, aquesta t’esclafarà i et perdràs entre pàgines de molla que no van enlloc. Jo sé quina mida tinc, saber-te és de les poques avantatges que tens quan ja no ets jove i t’han rebregat unes quantes vegades en males envestides. Com en una lluita, no saps si guanyaràs, si els cops que ventes a l’aire tindran l’efecte esperat, dispares i el resultat tardarà mesos. Dispares, rectifiques la trajectòria, tires i tires. Amunt i avall, l’agulla del sismògraf és la teva mà, es mou per instint, el múscul reacciona a l’entrenament de les dugues primeres parts i mesura els moviments de la narració que ja tens al cap, representa les ones sísmiques generades pel terratrèmol i les erupcions de la història que has covat des que vas començar a guaitar el contorn. Explicat així sembla un moment màgic, romàntic, un efluvi poètic. Mentida. Tornem-hi a ser mentiders. És feina, feina i més feina. I aquesta feina pot ser molt complicada de fer perquè tenim una vida real per atendre, una vida que no s’espera a la nostra vomitada literària, ni l’entén, ni té cap obligació d’entendre-la. L’esforç primordial de l’escriptor és aquest: trobar el temps i l’espai per poder activar la mà que escriu la història. A vegades són les matinades sense lluna, a vegades els confinaments cada vegada més habituals, alguna vegada tens la sort prodigiosa que t’escull una residència literària com la de Finestres i pots tenir tot el temps, l’espai i la bellesa que es pot demanar a la vida, Sanià et permet acabar allò que notes que ha de sortir. Allà pots treure aquella pedra de la sabata. No és a la sabata. Te n’adones que aquella pedra la portes a dins, al ronyó, a la bufeta, o a la gola. Te n’adones que necessites treure aquella pedra per poder respirar una temporada, perquè minvi el ròssec. La pedra somniada, la pedra maleïda, l’estimes perquè l’has feta tu, però sospites que hauries tingut una vida millor sense haver-la concebut, però hi era i l’havies d’encarar o enfonsar-te en la covardia i l’excusa.
Respires mentre notes que la calç, els cristalls i l’angoixa comencen a solidificar-se en el nucli d’un nou càlcul, d’una nova pedra que hauràs de tornar a expulsar. Penses que una cosa tan lletja, més val fer-la de la manera més bonica que sàpigues, i així donar la teva vida per aprofitada.
