Apunts de Città sommersa

Pol Guasch

Kítej és una ciutat fantasma. Va desaparèixer d’un dia per l’altre sense deixar rastre. La llegenda diu que el príncep Iuri II va quedar corprès per la bellesa de la riba del llac Svetloiar quan tornava a casa després de passar per Novgorod i va ordenar construir-hi una ciutat allí mateix, just al lloc on s’havia aturat a descansar. La llegenda diu que el príncep va convocar els millors artesans i els constructors més hàbils i la van aixecar sense esforç, com un miracle. La llegenda diu que les parets dels edificis eren de pedra blanca del Kremlin, que hi havia esglésies, temples amb cúpules d’or, monestirs, també casetes de fusta acabada de talar. La llegenda diu que Batu Khan, líder dels tàrtars, es va assabentar de l’existència de l’indret idíl·lic i va decidir assetjar la ciutat. Hi va saber arribar perquè un traïdor li va revelar el camí secret. La llegenda diu que, quan les tropes de Batu Khan eren davant les muralles, llestes per l’atac, van brollar del terra fonts d’aigua i la ciutat, a poc a poc, molt lentament, es va començar a submergir. La llegenda diu que els tàrtars van provar de fugir, però alguns van morir negats, d’altres van ser esquarterats per bèsties salvatges en buscar refugi als boscos i d’altres, simplement, van desaparèixer. La llegenda diu que Kítej no va caure, que Kítej es va amagar. La llegenda diu que l’últim que va brillar de la ciutat va ser la cúpula daurada de l’església, que es reflectia sobre l’aigua del llac sencer, esplendorosa. La llegenda diu que els tàrtars que van sobreviure van continuar cercant la ciutat durant deu dies, en va. I la llegenda diu que la ciutat encara viu avui, amb tots els seus habitants, intacta al pas del temps, submergida. Si tens un cor bondadós i lliure de pecat, la podràs intuir, reflectint encara des de les cúpules daurades i les parets tan blanques al fons del llac. Desitja fort mentre encercles l’aigua tres vegades i el teu somni es complirà. Pren un cossi d’aigua, du-te’l a casa i veuràs que no es fa malbé. Ves allí, parla amb els vilatans, i descobriràs que te’n saben dir molt poques coses, de tot plegat. La llegenda diu que la llegenda d’aquell lloc és encara un misteri.

Primer hi ha la ceguesa

Cità sommersa és el títol. Això vol dir: Ciutat submergida. L’autora és Marta Barone, nascuda el 1987 a Torí. Escriu un llibre sobre el pare, sobre la ciutat on va néixer, sobre el secret familiar, sobre els anys del plom, sobre el silenci. També sobre ella mateixa. O: principalment sobre ella mateixa. Primer hi ha la ceguesa perquè, com qui avui estira la vista al llac de Svetloiar i prova de descobrir la ciutat amagada, ella tampoc no veu res del seu pare mort. “Lo veía como una entidad aparte […]. No sabíamos bien cómo hablarnos.” Aleshores arriben uns documents familiars que no s’havien llegit i, amb els papers, el descobriment, i amb el descobriment, el desig de saber més, i amb aquest desig també la por, perquè el desig avança sempre amb una mica de por, i la por només es mata amb el desig. Però aleshores ella (la narradora, l’autora, simbiòtiques), prova de veure i no hi veu, com el lector prova d’entendre i no entén: hi ha un pare, titànic i fantasmal, absent com tants pares, i la seva mort, que deixa un silenci molt fondo però familiar, un silenci a què un s’hi ha acostumat, perquè, al capdavall, és el silenci de sempre. Un silenci on descansar. I el silenci només el trenca el descobriment: uns documents, l’ombra d’un Partit d’extrema esquerra, la presó. Algunes intuïcions. Molt poca visió.

Després hi ha la llegenda

El perill de la recerca és el de no treure res en clar. Que el silenci s’ompli de paraules que no menen enlloc i que aleshores tantes veus tronant alhora facin la funció del silenci: hi ha la ceguesa de no veure-hi i hi ha la ceguesa que provoca l’excés de llum. “Era prácticamente imposible intentar reconstruir su biografía”. Una filla. Un pare mort. Un pare que era titànic i fantasmal, absent com tants pares. I aleshores, comença la llegenda que Marta Barone reconstrueix amb entrevistes, investigacions, llibres, documents i cartes. Que la biografia sigui pràcticament impossible de reconstruir diu dues coses. La primera: que vida i biografia són coses molt diferents. És a dir, que l’escriptura sols pot capturar tangencialment una vida. La vida es construeix, mentre que la biografia només reconstrueix: entre una cosa i l’altra, un tros de matèria es perd. La segona: que l’exercici literari és fútil. Insignificant. Absurd. Per què escrivim si escriure no descobreix, ni mostra, ni desvela? Potser escriure tracta de donar voltes i voltes el llac resant perquè el desig es faci presagi, perquè el somni es faci realitat? Potser és com treure un cossi d’aigua incorruptible, una aigua que no es podreix ni es podrirà, que té alguna cosa de sagrada? Potser és una recepta per conservar el misteri? “En cierto sentido, toda nuestra existencia es una traducción entre lo que tratamos de decir y lo que luego logramos decir realmente”.

Més tard hi ha el resplendiment

El que resplendeix des del fons del llac (el fons del llibre) és la pèrdua. El tros de matèria extraviat. Ningú sap si Kítej de veres va existir, però hi ha la llegenda que en certifica l’existència. Investigadors han trobat terrasses submarines al fons del llac i objectes que daten del segle XII estorats entre les algues i el llot. No són proves fefaents, encara que demostren que alguna cosa hi va haver, que alguna cosa va passar. El llibre de Marta Barone, mentre avança, és incapaç de demostrar qui era el pare abans de ser pare (la vida prèvia al naixement d’ella) i què és exactament el que va fer que es convertís en allò que l’autora va conèixer. Només hi ha traces: terrasses submarines, objectes malmesos pel pas del temps i l’aigua estancada. Un home va existir abans que ella: qui? En un altre home es va convertir quan ella va arribar: en qui? “La verdad es que tampoco ahora puedo saber nada de lo que pensaba o sentía”. Aleshores el centelleig és una veritat fugaç i temptativa, un coneixement provisori i fugisser, efímer, que pot arribar amb la força de l’epifania o desaparèixer amb la mateixa brevetat amb què ha aparegut, sense causar cap tremolor. Un veu el rostre del seu pare, se li apareix entre papers i retrats i entrevistes, mirant-lo als ulls, de cara, i se’n va. Així: tal com ha arribat, se’n va. La cúpula daurada de Kítej, els dies de molt de sol, a una hora secreta del dia, centelleja com un llamp. Així arriba. I així se’n va.

Aleshores, hi ha la història

La literatura mata els déus perquè la literatura és ficció, és invenció i és màgia. I els textos que alimenten els déus, els textos sagrats, no són literatura per als creients: són veritat. Per això la literatura mata els déus. Perquè d’ells diu que són ficció, són invenció i són màgia. La literatura, aleshores, mata el pare? O bé el reviu? Potser aquella matèria extraviada està feta d’allò que passa quan una vida prova de convertir-se en biografia, o quan un document prova d’esdevenir literatura. En aquell procés prohibit d’alquímia, què es perd? La història arriba per fixar les parts. Per unir-les. Un llibre, fragmentat i temptatiu com aquest, però un llibre, malgrat tot: una història escrita. Kítej, vulguis o no, existeix. Existeix perquè algú va explicar la ciutat per primer cop i algú altre el va creure. Algú va repetir el relat i algú altre el va aprendre. Algú va afegir detalls i va engreixar el mite. Algú va bussejar al llac per comprovar si la ciutat hi era. Qui s’atreviria a dir que Kítej no existeix? El llibre mata la part de deïtat del pare (la veritat) i en crea la part carnal, eterna (la història). Una mort i un naixement alhora. Una pèrdua i una ofrena.

Finalment, es descobreix el traïdor

Batu Khan va arribar a les muralles de Kítej perquè un traïdor li va assenyalar el sender secret que guiava a la ciutat. I és que moltes vegades no hi ha revelació sense trampa i provem de trobar el camí més ràpid per arribar a l’epifania. Imagino la mirada de Batu Khan davant les parets blanques d’aquella ciutat immaculada: la meva mirada davant d’un llibre que explica la història d’algú que va ser i va estimar i va fugir i després va callar com callen tants pares. Jo soc Batu Khan. Kítej és el llibre. Marta Barone, l’autora, és qui perpetra la traïció. Per què revela tants secrets? Per què assenyala el pare mort? Què empeny a algú a escriure la història de son pare? Què empeny a algú a publicar-la? Passa que aquesta no és la història del seu pare. Com Kítej tampoc no és una ciutat. Kítej va ser una ciutat. Leonardo Barone va ser el pare de Marta Barone. El traïdor de Kítej, beneït heroi, va convertir la ciutat en una història. No hi hauria hagut fonts d’aigua inundant la ciutat sense ell. Tampoc la viva imatge de la cúpula a punt de ser empassada pel llac. Ni la mitologia viva d’aquell lloc. Tampoc l’esperança de tornar-hi. L’esperança que la ciutat reapareixi d’aquí molts anys. Si l’escriptor traeix és que l’escriptor escriu.

I per acabar, el murmuri dels arbres

“Debajo de la primera Kítezh descubrí entonces otra Kítezh. Mi vida. Intentando reconstruir a mi padre me había visto obligada a remontarme hacia atrás, a recordar cosas que creía ya recordar, a intentar recordar cosas borradas; me había visto obligada a examinar mi pasado, que me parecía dado en su totalidad, evidente. Así pues, la historia de mi padre, como una gran concha nacrada, contenía debajo de la valva la mía: la mía, que creía ya poseer y en la que en cambio encontraba una nueva línea, una nueva verdad. Mi vida verdadera, fuera lo que decidiera hacer con ella. Los árboles susurraron, y eché de nuevo a caminar”.